Finlàndia vesteix un uniforme d'un gris marronós tirant a negre que si hom l'ensuma al matí fa olor de pressa i diligència, al vespre de satisfacció i sauna i a la nit de solitud i alcohol. Dins d'aquesta norma sobresurten unes breus notes de color infantil que dibuixen un somriure en comptats i sorpresos vianants.
La foscor que cada dia ens tenalla amb més força entre els breus i tímids reflexos d'unes primes volves de neu que cauen a pausadament entre els fanals s'apodera també del cor i l'esguard dels finesos, que a poc a poc perden els breus somriures escadussers que mostraven fins la tardor.
És el somriure oblidat, però també és l'angoixa, la ira i el neguit que s'entreteixeixen en una soga que els estreny el pit i que els priva de mostrar emocions que sovint solen ofegar en un esbufec colpidor que els enfosqueix l'esguard i els asseca la gola enllà de rogallosos mots.
El finès és l'abnegat ballarí que dansa i dansa sobre un peu que s'ha torçat massa vegades sense reposar, que ofega el dolor cada cop més punyent i sovint no cerca ni tan sols la comprensió de la parella. Un pas en fals, una fiblada, un xiscle mort abans de ser i una nova espina al front que ignorarà o sotmetrà amb creixent desesperació en la dolça, càlida però quimèrica abraçada de l'alcohol.
Glop a glop i poc a poc, amb ulls eixuts però mirada trista, i com el dia tardorenc d'aquest indret, es va fonent en un son somort cap a un recolliment que l'empetiteix i el mina. A voltes intenta arrecerar-se i mira a l'horitzó cap als febles espurneigs d'un sol que es fon també abans d'escalfar-li el cor.
Al capvespre el vent anuncia amb remor cerimoniosa el gebre que per a alguns ja serà la fi de la baixada, se'n van sols amb un darrer sospir, una soga amiga i es fa de nit.
