De la grisor eixuta que es banya en alcohol

De les anteriors entrades se'n desprèn un entusiasme i admiració pels valors que estructuren el dia a dia del poble finès. Vull destacar però, que aquests sentiments no són pas els únics que suscita el fet de respirar i viure amb l'aire gèlid que embolcalla els matins engebrats i que torna amb els preciosos crepuscles que tenyeixen l'horitzó d'un taronja que es torna violat en tocar els núvols.

Finlàndia vesteix un uniforme d'un gris marronós tirant a negre que si hom l'ensuma al matí fa olor de pressa i diligència, al vespre de satisfacció i sauna i a la nit de solitud i alcohol. Dins d'aquesta norma sobresurten unes breus notes de color infantil que dibuixen un somriure en comptats i sorpresos vianants.

La foscor que cada dia ens tenalla amb més força entre els breus i tímids reflexos d'unes primes volves de neu que cauen a pausadament entre els fanals s'apodera també del cor i l'esguard dels finesos, que a poc a poc perden els breus somriures escadussers que mostraven fins la tardor.

És el somriure oblidat, però també és l'angoixa, la ira i el neguit que s'entreteixeixen en una soga que els estreny el pit i que els priva de mostrar emocions que sovint solen ofegar en un esbufec colpidor que els enfosqueix l'esguard i els asseca la gola enllà de rogallosos mots.

El finès és l'abnegat ballarí que dansa i dansa sobre un peu que s'ha torçat massa vegades sense reposar, que ofega el dolor cada cop més punyent i sovint no cerca ni tan sols la comprensió de la parella. Un pas en fals, una fiblada, un xiscle mort abans de ser i una nova espina al front que ignorarà o sotmetrà amb creixent desesperació en la dolça, càlida però quimèrica abraçada de l'alcohol.

Glop a glop i poc a poc, amb ulls eixuts però mirada trista, i com el dia tardorenc d'aquest indret, es va fonent en un son somort cap a un recolliment que l'empetiteix i el mina. A voltes intenta arrecerar-se i mira a l'horitzó cap als febles espurneigs d'un sol que es fon també abans d'escalfar-li el cor.

Al capvespre el vent anuncia amb remor cerimoniosa el gebre que per a alguns ja serà la fi de la baixada, se'n van sols amb un darrer sospir, una soga amiga i es fa de nit.

Sailing through thousand nights of regret

Aquesta entrada serà un poema en anglès que he escrit per al club d'escriptors anglesos de Finlàndia en el que recentment m'he enrolat. Espero que els agradi.

La tristesa que aboquen les lletres i els mots eixuguen els ulls secs de l'ànima que no sap plorar.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

This entry is a poem I composed in English for the first meeting of the English writers club of Helsinki I recently joined. I hope you like it.

The sadness shed by letters and words wipe the dry eyes of the soul that can't cry.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sailing through thousand nights of regret

Into inscrutable darkness I walked
under doom's weight I dragged my feet
No one to see, no one to talk,
in the long hours of my awoken sleep.

The rumor of your laughter blurred by rain
your staggering eyes shaded with dried tears
unbearable coldness fills every vein
as the clouds of surrender soothe my fears

I spied the warmth and admired its wicked art,
while sailing through thousand nights of regret.
I swam in contempt and breathed in disregard,
with each void compliment you said.

I shatter my golden mask and I toss my cloak of green,
no further step will I take along hypocrisy, along obscene.

Sobre la realitat de Finlàndia en perspectiva catalana (Part positiva), Data estel·lar -313308

A Finlàndia estudiar no és un privilegi, és un ofici i és un deure, de manera que no és insòlit trobar-se amb estudiants que superin la trentena. L'estat finès no només sufraga els costos d'una educació universitària de qualitat i prestigi internacional sinó que a més incentiva els estudiants mitjançant subsidis generalitzats, que es calcula que proporcionen a l'estudiant al voltant del 40% del poder adquisitiu per a poder desenvolupar amb eficàcia la tasca essencial que desenvolupen per al futur del país.

Aquesta peculiaritat del sistema finès té, evidentment, una sèrie d'efectes variats sobre la realitat del país. El primer de tot és que només el quatre per cent del jovent viu a l'habitatge familiar, ja que amb una feina a temps parcial més el subsidi d'estudiant es pot permetre d'accedir al car mercat immobiliari finès.

El què els finesos segurament han entès i al sud d'Europa sembla que costa més d'entendre, però, és que el futur econòmic dels països desenvolupats no és sostenible sota el model tradicional de formació en un món immers en un procés de globalització desigual en què els drets i el nivell de vida s'estenen a una velocitat uns quants ordres de magnitud inferior del què s'estén la informació i el comerç.

El sistema educatiu doncs, que és l'encarregat de preparar les futures generacions per enfrontar-se al món, no pot permetre's la ignorància de la realitat canviant de la societat, sinó que l'ha d'assimilar i incorporar a la seva base de coneixement i metodologia.

Una societat és un organisme viu en tota la amplitud i representativitat del concepte. Pot tenir condicions externes desfavorables a les quals s'ha d'adaptar, organismes competidors, simbiòtics i, fins i tot paràsits. L'educació representa en aquesta analogia el procés de multiplicació cel·lular, que pot renovar i assegurar la vida de l'organisme, però que desenvolupada pobrament pot ocasionar creixements malignes que poden posar en risc tot el conjunt.

Bé doncs, podríem dir que Finlàndia està renovant-se contínuament amb un èxit considerable tenint en compte els seus orígens històrics, que no són tan diferents de la manca de llibertat que pateix el nostre poble. En un moment determinat, el poble finès va entendre que el seu futur passava per la llibertat i que estava i està estretament lligat a la seva capacitat de reinventar-se en un país modern capaç d'adaptar-se amb rapidesa al seu entorn. I tant bé va entendre això que va passar de ser un país de base agrícola la primera meitat del segle XX a ser un país punter ja a finals del mateix segle.

Les coses rarament passen per casualitat i, el cas de l'emergència finesa, que va entrar a la industrialització amb més d'un segle endarreriment respecte altres països europeus, no és pas una de les excepcions que hom pot atribuir a l'atzar. No, canviar el model econòmic requereix una planificació i determinació transcendentals, i decidir recórrer el teu propi camí en llibertat, convicció i valentia.

És amb aquesta convicció i valentia que aquest país ha decidit no imitar sinó donar originar, i per fer això s'ha de fer recerca, i també en aquest aspecte Finlàndia ens passa al davant. El sistema universitari finès malgrat la desfavorable situació climatològica que el llasta, importa estudiants de cursos de Master i de doctorat en gran nombre i de procedència diversa als quals facilita després la incorporació a les empreses i consorcis d'investigació locals.


A casa nostra, els estudiants amb vocació per la recerca engreixen les estadístiques del que els anglòfons anomenen brain drain (fuga de cervells). Aquesta situació provoca que no només no generem el nombre d'investigadors que ens cal per a progressar en la corba del desenvolupament sinó que, a més, els pocs que el nostre famèlic sistema educatiu aporta és gairebé deportat a d'altres països.

Finlàndia és un país auster que sap d'on ve i cap a on va i, això darrer, per trivial que sembli ja és molt si ho comparem amb l'estira i arronsa i el que ens sol ser tant típic de fer la puta i la Ramoneta. És clar que un mediterrà podria exclamar-se de la manca de picaresca i ambigüitat del poble finès, però és que en certes coses, la honestedat i decisió que caracteritzen el poble finès representa un avantatge massa important com per no intentar-s'hi emmirallar una mica.

Breu reflexió sobre Finlàndia i la seva gastronomia (I), Data estel·lar -313314.09411466256 (revisat)

L'estiu finès encara dóna les últimes cuejades abans d'ofegar-se sota el rigorós i fosc fred de l'hivern nòrdic. El sol surt ben d'hora i, amb els primers raigs començo un cicle de semiconsciència entre el son i la vetlla fins que invariablement em rendeixo a la insistència del brunzit del telèfon mòbil.

Enllà de la finestra, el sol és acompanyat alguns matins per un lleu degoteig d'un fi plugim que amb prou feines destorba el silenci del matí finès. El poble finès té una predilecció pel silenci que als mediterranis ens sembla a voltes arrogant i a voltes pertorbant.

Hèlsinki és silenci en moviment, és contrast uniforme i, per sobre de tot, és amabilitat continguda. Aquesta ciutat es mou amb gràcia i frescor, el paisatge verd i lluent per la pluja intermitent i la gent, càlida però aspra, riallera i seriosa, interpreten en la seva interacció mútua l'Andante Festivo de Sibelius. Escoltant a Sibelius hom pot escoltar el sentiment d'aquest país i, per aquests dies d'estiu suaus i agradables l'Andante Festivo interpretat per l'orquestra Helsinki Strings de l'acadèmia que du el nom del compositor és tan adequada que a voltes em sembla sentir-la mentre passejo per la ciutat.

He dormit en l'hospitalitat i multiculturalitat d'un apartament on en aquell moment hi havia més convidats que amfitrions i on la comunitat txeca era dominant, i ho he fet en un estudi mínim, modest però acollidor, acollint la Laura i l'Eva, dues estudiants de belles arts que, com jo, varen decidir passar aquesta experiència de l'Erasmus en terres fineses.

A casa de la Lenka i de la Laure s'hi respirava encara el tràfec i la incertesa que cadascun de nosaltres portava cap a aquesta nova aventura. D'una manera o d'una altra, aquest cert aire d'intranquil·litat, que podria generar tensions no només no ho fa, sinó que ens uneix i configura el nucli d'un grup força cohesionat al que s'hi va afegint gent de diversa procedència a mesura que arriba.

La gent, quan estem en societat, som com l'aigua, n'hi ha de més tranquil·les, n'hi ha de més mogudes i, fins i tot n'hi ha d'estancades. En totes aquestes configuracions i en d'altres que hom pot concebre, invariablement succeeix que quan s'afegeix una nova gota causa una pertorbació inicial que s'allarga fins que aquesta arriba al seu lloc corresponent dins del conjunt. Una gota d'un element diferent pot canviar el gust del global o fins i tot canviar-ne la configuració. De la calma al moviment, molt sovint, s'hi passa amb una sola gota que allibera la tensió.

És com l'aigua doncs, que el nostre grup s'ha anat fent gran i on cada nouvingut ha anat prenent un lloc segons les seves característiques i actitud envers el grup. Així, ara al grup també hi ha la Marie, de Moràvia, la regió txeca on, segons els altres txecs del grup, s'hi pot trobar la gent més amigable del centre d'Europa; el meu amic Joan que és absolutament de Barcelona, la Clementine, la Chloe i la Valerie, totes tres de París i dels seus suburbis. Altra gent també s'afegeix al grup ara i adés però són més aviat satèl·lits que ara orbiten aquí i demà orbiten una mica més enllà.

En aquests primers dies he tingut temps de visitar algunes parts de Hèlsinki, tot i que d'allò que popularment se'n diu "turistejar", només el primer diumenge. El mercat de Hèlsinki, bé, un dels mercats de fet, però potser el més rellevant per a la seva situació clau just al cor del centre històric i del port, és un dels motors de la vida dominical de la ciutat. Contínuament hi passen turistes i autòctons apressats entre els aromes deliciosos del peix i les viandes de la zona. En algunes parades s'hi annexen taules on s'hi pot fer un àpat generós i desendreçat que reflexa molt bé la realitat culinària del país.

Els finesos no mengen carn, almenys no en el sentit en què un català entén el fet quotidià d'acompanyar la majoria d'àpats amb una bon bistec, botifarra, llom, etc. Al mercat s'hi menja un salmó a la planxa amanit amb verdures de la terra que no necessita pas cap condiment ni presentació, les rústiques i menudes patates i algun trosset de pastanaga ja en fan un plat notable. D'altra banda, també s'hi pot menjar un peix d'aigua dolça anomenat muikut (Vendace en anglès) que se serveix fregit i arrebossat talment com al mediterrani mengem el seitó. Haig de reconèixer, que degut a la sorprenent semblança entre ambdós peixos i la manera en que es cuinen, vaig fer unes quantes indagacions per a determinar que allò no fos veritablement seitó.

Als supermercats no hi trobareu però, excepte en alguns llocs molt concrets, unes parades amb gran varietat de peix com un català suposaria en veure el potencial gastronòmic del mar finès. Més aviat, us quedareu sorpresos per la austeritat amb que un dependent disposa un parell d'arengs i algun salmó solitari en una vitrina envoltada de productes derivats dels mateixos peixos però sense la mateixa frescor ni aroma.

Dia 1, data estel·lar -313338.8

He arribat a poc després de tres quarts de quatre de la tarda a la bonança del clima finès després de passar tot l'estiu condemnat a la calor infernal de la meva habitació.

El vol, com no podia ser altrament, ha estat lleugerament retardat però plàcid al mateix temps. L'angoixa prèvia al vol s'ha anat transformant en serenitat a mesura que l'avió enfilava el seu camí cap als núvols i la novena de Beethoven començava a sonar als meus auriculars per acompanyar la majestuositat del paisatge exterior.

Un cop a l'aeroport, ja havent recollit l'equipatge m'he trobat, gràcies a missatges i una breu trucada, amb la primera delegació dels txecs amb qui passo aquests primers dies. No cal dir, que l'Alena i l'Stefan estan força més mimetitzats amb la població local que jo, ambdós són raonablement alts i rossos, tot i que parlen força millor l'alemany que no pas l'anglès.

Sortint de l'aeroport ens hem dirigit a l'estació d'autobusos amb l'objectiu d'arribar com més aviat millor a l'estació de Maakaari, on el tercer integrant de la colla de txecs ens espera prop del seu flamant apartament compartit. Per arribar-hi però, hem de passar per l'estació central i això vol dir prendre un dels atapeïts busos que recullen els viatjers de l'aeroport.

Tot esperant el 615, que semblava esquivar-nos en diverses aproximacions a la nostra parada, hem conegut una estudiant catalana que estudia a una ciutat al nord est. La Jessica, que també es dirigeix a l'estació central, ha de prendre encara un tren de cinc hores que la portarà al seu destí. Ens separem a l'estació central i prosseguim la nostra ruta cap a Maakaari amb el bus 68, que ens torna a allunyar del centre fins a uns suburbis dominats per la verdor i els blocs d'apartaments, que es disposen amb una pobra i harmoniosa densitat impensable en terres catalanes.

A còpia de mirar per la finestra del 68, entre les maletes que se'ns amunteguen en braços i cames, l'Alena reconeix la Lenka esperant-nos a la parada conviguda. Al llarg del trajecte, hem parlat amb uns americans que tenien un fort accent del midwest que deien que ells tot just la setmana que ve feien el meu camí invers per anar a visitar Barcelona.

A uns cinc minuts caminant i després de passar per davant de la facultat de biologia, un camp de futbol de terra, que em recorda al rònic camp d'Olesa, i una carpa en la que l'Stefan i jo especulem si hi ha una pista de d'hoquei gel o dues de tennis, arribem a la zona residencial de la Universitat de Helsinki. Aquests blocs estan disposats de manera que no es tapin el poc sol que té la consideració de passar-hi i, al dúplex de la Lenka, al tercer pis i amb accés al terrat, aquesta tarda d'estiu, té una llum que, esmorteïda pels núvols, inunda tot el menjador. Aquest aspecte no és probable que duri gaire; anirem perdent aquesta bona temperatura i el preuat sol de les tardes mica en mica fins a viure permanentment entre la nit i el crepúscle.

El pis en sí, és espaiós i la cuïna ben assortida, llàstima de la tardança dels autobusos que ens han fet perdre tota possibilitat de comprar menjar per a fer un bon sopar i hem hagut de compartir quatre panets, crosants i galetes que hem aconseguit ajuntar. En aquest país tot tanca a les sis el dissabte i els restaurants, que no són gens prolífics a la zona tenen un preu força prohibitiu.

De retorn de la nostra empresa impossible de comprar quelcom per a sopar, hem sopat amb la companya d'apartament de la Lenka, una estudiant de Biologia de l'oest de Bèlgica, tocant a França, que essent morena com jo no passaria per finesa mai de la vida.

Després de sopar una mica i conversar al voltant de la taula, decidim mirar una pel·lícula i, com que sóc l'únic que en té en anglès, mirem Juno. A la primavera de la pel·lícula, la Lenka es rendeix al cansament i cau adormida entre la forta olor del té que l'Alena ens ha preparat. En acabar, l'Stefan i jo convertim els sofàs en llits i, fatigats per un dia prou llarg, ens posem a dormir sense poder gairebé reposar el cap al coixí.

Declaració d'intencions

Hola i benvinguts al bloc de la meva estada a Hèlsinki. Intentaré mantenir aquesta plana web raonablement actualitzada amb les anotacions del meu quadern de bitàcola i imatges il·lustratives del mateix.