Dia 1, data estel·lar -313338.8

He arribat a poc després de tres quarts de quatre de la tarda a la bonança del clima finès després de passar tot l'estiu condemnat a la calor infernal de la meva habitació.

El vol, com no podia ser altrament, ha estat lleugerament retardat però plàcid al mateix temps. L'angoixa prèvia al vol s'ha anat transformant en serenitat a mesura que l'avió enfilava el seu camí cap als núvols i la novena de Beethoven començava a sonar als meus auriculars per acompanyar la majestuositat del paisatge exterior.

Un cop a l'aeroport, ja havent recollit l'equipatge m'he trobat, gràcies a missatges i una breu trucada, amb la primera delegació dels txecs amb qui passo aquests primers dies. No cal dir, que l'Alena i l'Stefan estan força més mimetitzats amb la població local que jo, ambdós són raonablement alts i rossos, tot i que parlen força millor l'alemany que no pas l'anglès.

Sortint de l'aeroport ens hem dirigit a l'estació d'autobusos amb l'objectiu d'arribar com més aviat millor a l'estació de Maakaari, on el tercer integrant de la colla de txecs ens espera prop del seu flamant apartament compartit. Per arribar-hi però, hem de passar per l'estació central i això vol dir prendre un dels atapeïts busos que recullen els viatjers de l'aeroport.

Tot esperant el 615, que semblava esquivar-nos en diverses aproximacions a la nostra parada, hem conegut una estudiant catalana que estudia a una ciutat al nord est. La Jessica, que també es dirigeix a l'estació central, ha de prendre encara un tren de cinc hores que la portarà al seu destí. Ens separem a l'estació central i prosseguim la nostra ruta cap a Maakaari amb el bus 68, que ens torna a allunyar del centre fins a uns suburbis dominats per la verdor i els blocs d'apartaments, que es disposen amb una pobra i harmoniosa densitat impensable en terres catalanes.

A còpia de mirar per la finestra del 68, entre les maletes que se'ns amunteguen en braços i cames, l'Alena reconeix la Lenka esperant-nos a la parada conviguda. Al llarg del trajecte, hem parlat amb uns americans que tenien un fort accent del midwest que deien que ells tot just la setmana que ve feien el meu camí invers per anar a visitar Barcelona.

A uns cinc minuts caminant i després de passar per davant de la facultat de biologia, un camp de futbol de terra, que em recorda al rònic camp d'Olesa, i una carpa en la que l'Stefan i jo especulem si hi ha una pista de d'hoquei gel o dues de tennis, arribem a la zona residencial de la Universitat de Helsinki. Aquests blocs estan disposats de manera que no es tapin el poc sol que té la consideració de passar-hi i, al dúplex de la Lenka, al tercer pis i amb accés al terrat, aquesta tarda d'estiu, té una llum que, esmorteïda pels núvols, inunda tot el menjador. Aquest aspecte no és probable que duri gaire; anirem perdent aquesta bona temperatura i el preuat sol de les tardes mica en mica fins a viure permanentment entre la nit i el crepúscle.

El pis en sí, és espaiós i la cuïna ben assortida, llàstima de la tardança dels autobusos que ens han fet perdre tota possibilitat de comprar menjar per a fer un bon sopar i hem hagut de compartir quatre panets, crosants i galetes que hem aconseguit ajuntar. En aquest país tot tanca a les sis el dissabte i els restaurants, que no són gens prolífics a la zona tenen un preu força prohibitiu.

De retorn de la nostra empresa impossible de comprar quelcom per a sopar, hem sopat amb la companya d'apartament de la Lenka, una estudiant de Biologia de l'oest de Bèlgica, tocant a França, que essent morena com jo no passaria per finesa mai de la vida.

Després de sopar una mica i conversar al voltant de la taula, decidim mirar una pel·lícula i, com que sóc l'únic que en té en anglès, mirem Juno. A la primavera de la pel·lícula, la Lenka es rendeix al cansament i cau adormida entre la forta olor del té que l'Alena ens ha preparat. En acabar, l'Stefan i jo convertim els sofàs en llits i, fatigats per un dia prou llarg, ens posem a dormir sense poder gairebé reposar el cap al coixí.